Sempre hi ha una primera vegada per a tot i en aquest cas us vaig comptar “la meva primera vegada a Anglaterra”.
Com a destinació tenia marcada la ciutat de Leeds, ciutat pròxima a Liverpool i Manchester d “uns 300.000 habitants en la qual es pot realitzar un curs d” anglès per a adults. En un primer moment, l “únic que coneixia de Leeds era el seu equip de futbol, el famós Leeds United que a principis d” aquest mil·lenni va disputar varies eliminatòries de la Champions League contra el Deportivo de la Corunya o el Reial Madrid. Noms com el de Viduka, Kewell o Robinson posaven al mapa aquesta ciutat anglesa.
La meva aventura comença el passat 10 de juliol, des de l «aeroport de Barcelona agafa un vol a Leeds. En arribar a la porta d» embarcament m «adono que viatjo a un destí no gaire freqüentat per espanyols. El 90% dels meus companys de viatge eren famílies angleses amb un “bonit” color de pell i plens d» articles de la botiga del F.C Barcelona —imagina «t el que això suposa per a un madridista com jo—. El meu primer impacte en arribar a Leeds va ser el temps. Després de dues setmanes suportant una onada de calor a Espanya, a Leeds m» esperava amb uns agradables 18 graus a les tres de la tarda (que a les 21 hores van passar a ser 10 graus), vent i pluja. Tocava canviar les xancletes per unes sabatilles, posar-se la jaqueta i treure el paraigua.
«Una nota, a Anglaterra les companyies de mòbil no tenen cobertura a totes les zones —i no m “estic referint a zones remotes— per la qual cosa en ocasions és impossible trucar. No obstant això, i com passa a molts països d” Europa, hi ha un gran nombre de wifis obertes.»
En sortir de l’aeroport el meu primer objectiu era muntar-me al bus que em portaria al centre de Leeds, el número 757 de la companyia Tiger. Una petita espera em va permetre començar a observar les persones al voltant meu i diverses són les característiques que em van sorprendre:
- A diferència del que passa a Espanya, a Anglaterra les parelles tenen fills molt joves.
- Tot i que els tatuatges cada dia són una mica més normal a Espanya, a Anglaterra estan molt més acceptats socialment i culturalment.
- S’ha posat de moda entre les noies angleses pintar-se les celles, en moltes ocasions en tons molt foscos respecte al seu color de pèl —esperem que aquesta moda no arribi a Espanya—.
Després d “abonar les 3,60 lliures del bus, llegeixo al centre de Leeds on em va recollir la meva nòvia que està realitzant una estada a la Universitat de Leeds. En baixar-me del bus, primer ensurt. Per creuar a Anglaterra sempre cal mirar primer a la dreta i no a l” esquerra com fem a Espanya.
Ens dirigim tots dos cap a la casa que comparteix i, en passar per unes obres, em fixo en un cartell que em sorprèn: “Diversion End”, resa el cartell. M’encanten els falses i aquest és molt bo. Si fem la traducció espanyola podríem entendre que el cartell ens està reflectint que en aquest punt acaba la diversió. No obstant això, una correcta interpretació del cartell identifica el significat com a “fi del desviament”, tot i que la primera opció era molt més divertida.
En anar passejant pels barris residencials em sorprèn el sistema de recollida d’escombraries. A Anglaterra les escombraries no es recull de forma diària si no que es fa setmanalment, per la qual cosa als petits jardins o patis del darrere de les cases s’acumulen un gran nombre de cubells d’escombraries. Al final de la setmana solen presentar un aspecte no gaire agradable.
En arribar a la casa, aquesta compleix amb tots els paràmetres que ens imaginem de la típica casa anglesa: unifamiliar, amb un petit jardí i el terra de moqueta. Se m “oblidava comentar-vos, tot i que crec que ja ho sabreu si viatgeu a Anglaterra, que teniu que portar-vos o comprar un adaptador ja que els endolls a Anglaterra són de tres clavijas. L” explicació que em donen els companys de casa de la meva nòvia és que són molt més segurs per als nens —els anglesos tenen una estranya obsessió amb la seguretat— ja que és més difícil patir un accident.
Un cop instal·lat, ¡toca anar a fer la compra! A Anglaterra els supermercats més famosos són: Tesco, Morrisons i Sainsbury’s. Quan comenceu a comprar, el primer que haureu d’entendre és que no podeu comparar els preus d’Anglaterra amb Espanya. El nivell de vida a Anglaterra és molt més alt que a Espanya pel que els preus també ho són, en especial les begudes alcohòliques, les verdures i les fruites.
Sens dubte la primera vegada que vagis a comprar menjar a Anglaterra et sorprendran la gran quantitat de productes precuinats que consumeixen, la multitud de varietats de refrescos, snacks de diferents sabors i productes de tot el món. Us recomano el post en què tractem els plats més estranys que podíem trobar en països de llengua anglesa. Segur que en aquesta llista podem incloure les increïbles patates fregides amb gust a xoriço espanyol.
Si sou celíacs com és el meu cas, als supermercats sol ser difícil trobar productes sense gluten. Sens dubte, el millor és l’etiquetatge dels productes on queda molt clar els diferents al·lèrgens que poden contenir. En un supermercat teniu la sort de trobar tot un prestat dedicat als productes sense gluten, com podeu observar a la foto central de sota.
Una altra cosa difícil per als celíacs és poder menjar als milers de llocs culers que podem trobar a totes les ciutats angleses —a Anglaterra els food trucks són molt comuns— on és gairebé impossible poder menjar alguna cosa que no sigui fish and chips, pizza o cottage peu, el famós pastís de carn.
En el pròxim post us contaré la meva experiència a la Universitat de Leeds i us presentaré la divertida vida “afterwork” de Leeds amb els seus múltiples pubs. ¡No us ho perdeu!
